7è Capítol

13/03/2014

Ahir amb l’Oriol vam fer les paus. Però no hem tornat a parlar sobre la baralla. No vaig dir adèu a l’Isaac. Deu pensar que sóc idiota.

M’hauria de ser igual, al cap i a la fi va fer mal al meu millor amic, però no puc.

Avui he somiat amb ell.

-Ei! Patufeta!-

Em giro i veig a l’Oriol que ve corrents cap a mi.

Em fa un petó a la galta.

-Hola guapo!-

-Que tal?-

-Normal.-

Em mira fixament.

-Et passa alguna cosa?-

-Que? No!-

- … -

-No, en serio… el problema es que he somiat… amb coses…-

-Coses? Quines coses…?-

-Res, no em facis cas. Estic boja.-

Adelanto el pas.

-Ei, no cal que m’ho expliquis, però si et passa alguna cosa diga-m’ho, vale?-

Somric. L’Oriol és tant… mai trobo la paraula.

-Que passa? Perquè em mires així? Tinc un moc enganxat?-

Començo a riure.

Ell em passa el braç per les espatlles i m’arrastra cap a l’institut.

14/03/2014

Una altre merda de dia. Estic farta que la meva mare es comporti així davant dels meus amics. Avui estava jo tant tranquila a l’hora del pati, va i ho esgurra tot.

(a l’hora del pati)

…

-MAURO CANALS!!-

Ens girem tots a l’hora.

Es ma mare que ve molt emprenyada cap a nosaltres.

-Tu creus que són normals aquestes notes? M’han comunicat que fins i tot has rebutjat de fer el treball de recuperació. Es això cert?-

En Mauro empalideix una mica.

-No… -

-Hauries de ser com la meva filla.- Em mira i somriu.- Aplicada, i guapa. Sabeu que em tres anys ja feia sola les seves necessitats?-

Em quedo amb la boca oberta. Quina vergonya.

La gent d’altres cursos s’ha anat apropant, i riuen per sota el nas.

- … Tot i que també és cert que molt valenta no és, ja que amb 10 anys encara venia al nostre llit quan no podia dormir… - Decidit, no li tornaré a dirigir la paraula mai més.- I amb 12 anys… -

-MAMA!-

Calla de cop, i la gent del nostra voltant que estaven rient, tampoc.

-Pots parar d’exlicara aquestes coses? A més, crec que t’has aquivocat de Mauro, ell- Assenyalo a en Mauro.- Es diu Mauro Casals, en Mauro Canals és aquell d’allà!-

Dic assenyalant a en Mauro Canals.

La mare es posa vermella, i agafant del braç en Mauro se’n va cap al seu despatx.

…

(present)

No li he dirigit la paraula en tota la resta de dia, i pot ser m’he passat i tot.

Quan torni li demanaré perdó, però que no torni a fer el que ha fet avui.

Si teniu alguna idea per continuar doneume-les!

De seguida que pugui escric un altre capítol.

6è Capítol

-Ei, saps que m’ho pots explicar tot no?-

Em diu m’entre em torna a fer un cop de colze.

Després s’aixeca, i agafant-me de les mans m’aixeca del llit.

-Vinga, va. Anem!-

I mig arrossegant-me, em fa posar les bambes i l’abric.

Sortim per la porta.

-Es pot saber on em portes?-

-No ho saps?-

Em quedo una estona callada.

Ja se on em porta.

-No! Si us plau! No em portis allà!-

-Però si era el lloc on anàvem sempre!-

-Si, però teniem sis anys menys!-

-Va, vinga. No siguis ploramiques, que et convido jo.-

-Albert!- Em queixo.

On em vol portar és a un parc infantil. Hi ha una caseta de fusta que queda amagada darrera d’uns matolls. Com que per passar darrera aquests matolls t’has de posar dins les bardisses, hi han quatre gats que saben de l’existència d’aquesta caseta.

Abans de passar les bardisses, per pur costum, miro a un costat i a l’altre per asegurar-me que no ens veu ningú, llavors em fico entre mig.

Quan veig la caseta em quedo parada.

-Uau! Ho has fet tu?-

-La veritat es que estic igual de sorpres que tu, em pensava que havies estat tu!-

Algú ha pintat la caseta de blau clar. Quan entrem a dins hi trobem un portàtil vell, unes llaunes de coca-cola i unes madalenes.

-Mare meva, crec que algú viu aquí!-

Dic tornant a sortir fora.

-Ei! On vas?- Em pregunta el meu germà.

-No ens podem quedar aquí, que passaria si vingues el propietari de l’ordinador?-

-Que pasa amb el propietari de l’ordinador?- Ens interromp una veu masculina.

Ens girem.

-Isaac?- Pregunto sorpresa.

-Raquel!-

-Es teu això d’aquí dins?-

-Si, però si us molesta ho trec. No sabia que pertanyia algú aquesta caseta.-

-No! no! Tranqui, només veniem aquí de petits, i ara voliem venir a veure-la.-

Li somric. Perquè? No ho se.

-He-hem… no em presentaràs el teu… d’això, novio?-

-Q-Que? No! no és el meu novio, Albert. Ja estàs altre vegada?-

Em somriu.

-Em dic Isaac, sóc nou des de fa molt poc… de fet avui és el primer dia que vaig a l’institut. La Raquel m’ha ensenyat l’institut… Tu ets el seu germà?-

-Si, jo mateix. T’ha explicat gaire mentides de mi?-

L’Isaac somriu.

Ens cadem tots callats. Hem entrat a la caseta, però com que som tots molt grans i la caseta molt petita estem mig ajupits, i les nostres cames es toquen, jo m’arrapo a l’Albert, no suporto el contacte amb la pell de l’Isaac.

Perquè sento aquestes papallones?

-Si no us importa me’n vaig al bar, vull una cervesa. Voleu alguna cosa?-

-Jo no, merci.- Respon l’Isaac.

-Jo, tampoc…  - Dubto, no se si em vull quedar sola amb l’Isaac.

Però no tenim gaire temps per estar sols perquè em truquen.

A la pantalla hi veig URI, EL GUAPO

Surto fora la caseta per parlar.

-Hola?-

-Raquel! Mira, et truco perquè et dec una disculpa. Avans m’he passat, i no suporto estar enfadat amb tu. Vols que quedem? Així parlem.-

-… Si, es clar… a on?-

Estic contenta, jo tampoc podia treure’m del cap a l’Oriol, a més vull marxar.

-Que et sembla a la plaça independència d’aquí… quinze minuts?-

-Perfecte! Allà estaré.-

Un capítol molt soso!
No estic inspirada... A veure si aquest nadal trobo algú que m'inspiri! xD!

Bon Nadal! (per si no torno a escriure)

!!!!!!!!!!

IEP!
ja he fet un nou blog!
Espero que us agradi.

http://testimoaquestessetlletres.blogspot.com.es/

5è Capítol

Sóc a casa amb els peus recolzats a la paret, estic així del de que he arribat.

moments abans:

-Oriol! Ja saps a que em refereixo. Perquè us heu barallat?-

Ara abaixa el cap i mira al terra. No m’agrada parlar-li així, però es que pot arribar a ser tant… no ho se, sempre agafant-s’ho tot tant en broma…

Al final em diu:

-Ens hem barallat per tu.-

-Que?-

-El que sents vale? Ens hem barallat per a tu, i ara deixa’m en pau.-

Es gira i tanca la porta darrera seu.

Ara al meu llit no puc parar de plorar.

Mai abans m’havia barallat amb ell, en canvi en menys de quatre hores les coses han canviat completament, i tot per culpa de l’Isaac…

L’Isaac, perquè em crida tant l’atenció? Encara que hagi dit això i li hagi fet mal a l’Oriol segueixo pensant que és bona persona, i no ho arribo a entendre, mai hagués dit que era capaç de fer alguna cosa així, tot i que de fet no el conec gens…

-Raqueeel!- La meva mare em treu dels meus pensaments

-Que, mare estic fent deures!-

-Es que tens visita!-

Bufo, ara no estic per visites.

-Mare, ara no puc digues que torni més tard.-

La mare no torna a respondre, i penso que la visita ja ha marxat, però al cap d’una estona truquen a la porta.

M’aixeco feixugament i m’asseco les llàgrimes. Obro la porta.

-Hola xampi…-

Em quedo sense paraules.

-ALBERT! Que fas aquí? quan has arrivat? Perquè no m’havies avisat?-

-Ei, ei, germeneta, tranquila! T’he vingut a veure, acabo d’arribar ara i et volia fer una sorpresa.-

L’Albert té quatre anys més que jo, hi havia anat a estudiar a Madrid.

Al final no em puc aguantar i em tiro als seus braços, la pena que sentia fa uns moments per dins desapareix uns instants.

-Ei! que m’aixafes!!- Em deixa a terra i em mira. - Has crescut ben bé dos pams i mig he!-

Somric.

-Un moment…- Ara fa cara de preocupat.

-Has plorat?-

Instintivament aparto la mirada, no vull que sapiga que ha passat.

s’asseu al meu llit arrestrant-me a mi també.

-Que ha passat?-

-Res, tranquil, era l’alagria de saber que has tornat.-

Li somric tímidament. Ell arrufa les celles. Se que no s’ha cregut res de res, em coneix massa.

Després d’una estona de lluita amb les mirades em rendeixo.

-D’acooord, si que ha passat alguna cosa, però ara no en vull parlar. Pot ser després t’ho explico.-

Ell sospira, però sap que no hi ha res a fer, si li vull explicar ja li explicaré quan estigui preparada.

-D’aquí res ja és el teu aniversari no? Si no m’aquivoco és diumenge!-

-Si!-

-I que faràs?-

-No ho se, segurament lo tipic, anar a fer un volt amb els amics.-

-Ai, parlant d’amics, com està l’Oriol? Si no recordo malament era el teu novio no?-

Em fa un cop de colze, però quan veu que no protesto ni ric es torna a posar seriós.

-És sobre ell? T’has enfadat amb ell?-

Els records em tornen a la memòria.

-Si… ell s’ha enfadat amb mi, no se ben bé perquè…-

-Ja, te’n recordes quan jo em vaig enfadar amb en Martí?-

-Albert! ara no vull sermons!-

-Vale, vale. El que et volia dir es que va ser una estupidesa, per la qual el vaig perdre per sempre.-

-Mare meva, quins ànims…-

-… El que realment vull dir és que has de parlar amb ell, no deixis que una simple baralla esguerri una amistat de tants anys.-

Em quedo callada, l’Albert té raó, però com li explico el que realment ha passat?

IDEA!

Ma'n preguntat si tinc algun altre blog.
La resposta és no, però creieu que n'hauria de fer un altre on expliqui una altre història?
En tinc una que es diu (de fet encara no té nom...), però que a part d'haver-hi amor també hi ha aventura.
Que us sembla?

P.D: Aquesta història tampoc té nom!!!!!!! Quin li poserieu?
Tinc una idea, fem votació de noms (al facebook), i com que hi ha gent que no té facebook que m'envii un correu (unaltrepirada@gmail.com) .

Que he de fer per votar?
1.- Primer de tot pensar un nom.
2.-Anar al facebook i buscar un "post" que es diu "votació1".
3.-Escriure el nom que has pensat (fer comentari en el "post").
4.- Quan en tingui uns quants faré un muntatge amb tots els noms que haureu comentat.
5.-Votar!!!

SI NO TENS FACEBOOK: Emvia'm el nom que proposis per correu, l'afegirè amb els demés.


Per veure el "post" m'heu d'afegir a "amistats".

Noiees!
A partir d'ara al facebook també penjarè els capítols, si voleu em busqueu
(unaltre pirada).
Crec que m'heu d'afegir com a "amistat" (crec) si no cal, igualment afegiume (si us plaaaaau!). Si aneu a els meus àlbums de fotos ja veureu "1a història" allà hi ha cada foto per a un capítol, el primer capítol és la primera foto (d'això tampoc estic 100% segura...) Si començo a publicar una altre història la faré allà, sinò us liareu molt per aquí.

moltes gràcies! ;)

P.D: i recomaneu-meeeeee!

4t Capítol

En aquest moment arriba la professora de Català i fa fora a tothom, agafa a l’Isaac i em demana que porti a l’Oriol a l’infermeria. Li passo una mà per sota el seu braç i el subjecto com puc, crec que està marejat perquè no s’aguanta gaire dret.

A la infermeria ja estàn al corrent del que ha passat i de seguida l’atenen, jo l’espero a fora, on no puc parar de fer voltes, que ha passat? No li he preguntat m’entre el portava cap a la ’infermeria perquè tenia por que es desmaies d’un moment a un altre, però ara que ja se que està en bones mans no puc parar de pensar en que ha passat perquè es barallessin, a l’Oriol mai li ha agradat ficar-se en baralles i l’Isaac… bueno, l’Isaac no semblava que fos de posar-se en baralles.

La veritat es que l’Oriol ha estat molt estrany aquest matí, pot ser els seus pares s’han tornat a barallar,  però no té sentit, m’ho hagues explicat…

L’infermera em treu dels meus pensaments i em dona un paper.

-Porta-li a la directora, l’Oriol ha rebut un cop bastant fort al cap i serà millor que l’acompanyis a casa.-

Em quedo sense saber que fer. Un cop al cap? Que l’acompanyi a casa?

-Va, vinga Raquel! Si no hi vas de seguida li diré algú altre!-

Em moc i vaig corrents cap al despatx de la directora.

-Hola Raquel, carinyo, que fas aquí? No hauries d’estar a classe ja?-

Li dono al paper, avans de mirar-lo ja sap que és seriós, ja que no em puc parar de moure, i al cap i a la fi és la meva mare.

-Que li ha passat?-

-No ho se, però ara ha de marxar a casa, em fas el certificat o que?-

-D’acord, d’acord, tranquila. M’imagino que estàs nerviósa i vols marxar, però fes-me un favor, vols? Quan arrivis a casa de l’Oriol truca’m.-

-Mama! Però si ja no tinc 8 anys!-

-Només fes-ho, vale?-

-D’acooord…-

Em firma el certificat i torno corrents altre cop a la infermeria.

L’Oriol està assegut en una cadira amb una bossa de gel al cap, quan em veu em somriu i s’aixeca. Per sort ja camina bé.

-La infermera m’ha dit que haig de marxar a casa.-

-Si, i jo t’acompanyo per que no et passi res… Com estàs?-

-Em fa mal tot, però no et preucupis.- Em diu quan veu que poso cara de preucupada.

Sortim de l’institut i ens dirigim a casa de l’Oriol, cap dels dos s’atraveig a dir res.

Al final decideixo trencar el gel amb la pregunta que fa estona que em ronda pel cap.

-Que ha passat?-

Ell sembla que ja esparés la pregunta, tot i així tarda uns segons a respondre.

-Res, que l’Isaac m’ha fet un cop de puny i m’ha mig estabornit, però si no hagués vingut la professora jo li hagués partit el llavi i…-

-Oriol! Ja saps a que em refereixo. Perquè us heu barallat?-

Ara abaixa el cap i mira al terra. No m’agrada parlar-li així, però es que pot arrivar a ser tant… no ho se, sempre agafant-s’ho tot tant en broma…

Al final em diu:

-Ens hem barallat per tu.-




Sento que l'hagi penjat més tard del que vaig dir, es que estic en temporada d'exàmens!!!

Comenteu si us ha agradat si us plau!
MOLTES GRÀCIES <3
una altre pirada a catalunya

3r Capítol

Anem al pati gran, fem una volta per tot l’institut i al final tornem al mateix pati del principi. Duran tota l’estona quasi no ens hem dit res, ara ens asseiem en uns bancs i mirem cap a la paret plena de signatures.

-Que són aquestes signatures? -

-És com una tradició d’aquest institut, quan els de batxillerat marxen, signen a la paret, és com per recordar que van venir aquí, i poden tornar a veure la firma sempre que volen. Un cop vam veure un senyor de potser 80 anys que venia a veure la seva firma.-

-I cap director mai ha volgut borrar-les?-

-No, però s’ha de dir que ja fa molts anys que aquest institut pertany a la meva família.-

-Que vols dir?-

-Aquest institut va ser construït per el meu ves, ves, ves, ves, ves… no se quants “ves” avis, i des de llavors que ha continuat pertanyent a la meva família.-

-I tu seràs la directora?-

-No! Ni en broma, jo no vull continuar aquesta tradició… però tampoc no hi ha gaire per que preocupar-se, perquè el meu germà està encantat de ser el pròxim director.-

Miro el rellotge, encara falta una hora per el pati.

-Queda una hora per el pati, vols anar a classe o quedar-te per aquí?-

-Com vulguis… però pot ser hauries de pujar, crec que et troben a faltar…-

L’Isaac sembla haver desconnectat, i que vol dir en que em troben a faltar, qui em pot trobar a faltar… l’Oriol, en Mauro i en Guillem?

Al final pujem, tot i que a poc a poc per poder-nos saltar el màxim de classe possible.

Quan entrem a la classe tothom es gira i em mira. Tots volen saber alguna cosa del noi nou. Els nois si és bon tiu, i les noies… segurament si té novia o alguna cosa així.

Toca naturals, la professora no fa cas de que entrem i continua la classe, com que l’Oriol s’ha tornat a seure al costat de la meva taula l’Isaac s’asseu amb una noia a unes taules més endavant que nosaltres.

-Que m’he perdut?- Li pregunto a l’Oriol quan m’assec.

-Res, dues avorridíssimes classes… que heu fet?-

-Que vols que haguem fet? li he ensenyat l’institut i hem tornat.-

-Res més?-

-Que volies que fessim?-

-Res, res… bueno, després et passo els apunts.-

-D’acord, te’n dec una guapo!-

La resta de la classe passa ràpid, quan toca el timbre i m’aixeco noto alguna cosa calenta entre les cames. Merda, m’ha vingut la regle. Surto corrents i vaig al lavabo, per sort sempre porto una compresa per si de cas.

En sortir de la cabina del lavabo em dirigeixo a la pica i em rento les mans.

-Raquel! estàs aquí. Corre, vine!- és la Mireia que entra i surt corrents, no se que passa, però sembla preucupada, així que m’afanyo i surto.

Sento crits al pati, que deu passar? Hi ha una gran rotllana de nois i noies del meu curs, a poc a poc em vaig obrint pas entre la gent.

Fins que de cop sento cridar algú que conec molt bé, tement el pitjor empenyo a la gent fins a ser al mig de la rotllana. Hi ha l’Oriol a terra, es tapa la cara amb una ma, i amb l’altre intenta aixecar-se. A l’altre costat de la rotllana hi ha l’Isaac, té el llavi partit i està vermell.

-Però es pot saber que ha passat aquí?- Pregunto cridant, m’entre noto com em começen a cremar els ulls perillosament com quan estic a punt de plorar. M’acosto a l’Oriol i l’ajudo a aixecar-se. 

GRÀCIES PER LLEGIR ;)

una altre pirada a Catalunya

perdudaa!

Hola!
Algú llegeix? esque no se com ho puc veure, i com que no hi ha cap comentari no se si algú llegeix les històries que penjo...
Si has llegit alguna cosa deixa un comentari aquí, si us plau!

2n Capítol

12/3/2014

-Hola vell!-

-Ei, i perquè vell?-

-Perquè ja ets un any més gran que jo.-

-Si, fins el diumenge que és el teu aniversari… Ui que gran que sóc!-

-Ja, ja, ja!-

Se'ns acosta un noi alt i prim d’ulls verds.

-Hola…-

-Hola… - Responc jo. No puc evitar perdre’m uns segons en els seus ulls.

-Em dic Isaac. Sóc nou en aquest institut. Em podríeu ajudar?-

-Si, es clar. Jo em dic Raquel. Crec que vindràs a la nostra classe…-

Em somriu.

-Encantat!-

Li torno el somriure, és molt atractiu…

-Jo em dic Oriol. També aniré a la teva classe.-

-Perfecte! ja conec a dues persones!-

Li torno a somriure. És increïble, en tota aquesta estona no he pogut apartar els ulls de sobre seu. És molt guapo.

Quan arribem a la classe ja hi ha la meitat de la classe. En entrar l’Oriol de seguida se’n va amb en Mauro i en Guillem. No se que li passa, des de que ens hem trobat a l’Isaac que no ha dit res, és com si s’hagués perdut dins el seu món. Però de seguida deixo de pensar amb l’Oriol quan veig a l’Isaac mig perdut a la classe.

-Ei, si vols seu al meu costat.-

-En serio? Aquí no s’asseu l’Oriol?-

-Si, aquí no m’assec jo?-

-Vull dir de moment, quan arribi el professor ja et dirà on t’has de seure.-

-Doncs… si a l’Oriol no li fa res…-

Ell sospira.

-No, tranquil, m’entres m’asseuré amb en Mauro.-

Així que l’Oriol se’n va, l’Isaac s’asseu.

-No li hauries de fer això al teu novio.-

-Al meu novio?- Li pregunto estranyada.

-Si, no està bé.-

-Però si jo no tinc novio.-

-L’Oriol no és el teu novio?-

-No, que va! ell només és el meu millor amic.-

-I cap dels altres nois ho és?-

-No… però com és que et sorprèn tant?-

Ell somriu i es posa vermell.

-Ho sento, es que a Londres tindries a un exercit de nois darrera teu.-

-I qui diu que no el tingui?- Diu la professora de mates que acaba d’entrar a la classe.

Somriu a l’Isaac.

-I tu segur que en tindràs d’aquí molt poc…-

l’Isaac encara es posa més vermell.

-Mama! ja prou no? pobre noi, deixa’l estar.-

-D’acord, d’acord… Ehem, Raquel Font, vull que vagis a ensenyar l’institut a l’Isaac, no os estigueu gaire estona, sinó os hauria de fer classes en particular, i no tinc tot el temps del món jo, que tinc a una dos fills a qui cuidar!- Després riu de la seva pròpia brometa i se’n va de la classe. Jo poso els ulls en blanc i m’aixeco.

Un cop fora el passadís l’Isaac em diu el que ja m’imaginava que em diria.

-Així que la teva mare és profe he!-

-Si, profe i directora.-

-També és la directora?-

-Si… i no saps quina merda, sempre vigilant-me si faig això o lu altre…-

-Ja, ja, ja… -

-I tu que? Aquest nom no és pas de Londres no?-

-Isaac? No, que va, la meva mare és d’aquí.-

-Ha… -

Ens quedem sense saber que dir, al final l’Isaac deicideix trencar el silenci.

-Així que l’Oriol no és el teu novio…-

-No. Em cau molt bé, és super simpàtic i és el tiu ideal, però… no se… crec que si fossim novios les coses canviarien molt entre nosaltres dos.-

-Home, es clar que canviarien! Les abraçades deixerien de ser abraçades per ser abraçades amb ganxo, els petons de la galta a la boca, anar a dormir a casa seva ja no seria el mateix…-

-D’acord, Isaac, ho he entès… I tu? tens nòvia?-

-No, que va… bueno, de fet en tenia una a Londres, però quan vaig decidir venir aquí…-

-Un moment, rebobina i congela. Vas decidir venir aquí tu? No va ser la teva mare?-

-No… de fet he vingut aquí per una raó molt concreta…-

-Ha si? I quina és aquesta raó?-

-Res, coses de… coses meves, no et vull avorrir.-

Sembla nerviós, així que decideixo canviar de tema.

-Quin pati vols anar primer, al gran o al petit?-