2n Capítol

12/3/2014

-Hola vell!-

-Ei, i perquè vell?-

-Perquè ja ets un any més gran que jo.-

-Si, fins el diumenge que és el teu aniversari… Ui que gran que sóc!-

-Ja, ja, ja!-

Se'ns acosta un noi alt i prim d’ulls verds.

-Hola…-

-Hola… - Responc jo. No puc evitar perdre’m uns segons en els seus ulls.

-Em dic Isaac. Sóc nou en aquest institut. Em podríeu ajudar?-

-Si, es clar. Jo em dic Raquel. Crec que vindràs a la nostra classe…-

Em somriu.

-Encantat!-

Li torno el somriure, és molt atractiu…

-Jo em dic Oriol. També aniré a la teva classe.-

-Perfecte! ja conec a dues persones!-

Li torno a somriure. És increïble, en tota aquesta estona no he pogut apartar els ulls de sobre seu. És molt guapo.

Quan arribem a la classe ja hi ha la meitat de la classe. En entrar l’Oriol de seguida se’n va amb en Mauro i en Guillem. No se que li passa, des de que ens hem trobat a l’Isaac que no ha dit res, és com si s’hagués perdut dins el seu món. Però de seguida deixo de pensar amb l’Oriol quan veig a l’Isaac mig perdut a la classe.

-Ei, si vols seu al meu costat.-

-En serio? Aquí no s’asseu l’Oriol?-

-Si, aquí no m’assec jo?-

-Vull dir de moment, quan arribi el professor ja et dirà on t’has de seure.-

-Doncs… si a l’Oriol no li fa res…-

Ell sospira.

-No, tranquil, m’entres m’asseuré amb en Mauro.-

Així que l’Oriol se’n va, l’Isaac s’asseu.

-No li hauries de fer això al teu novio.-

-Al meu novio?- Li pregunto estranyada.

-Si, no està bé.-

-Però si jo no tinc novio.-

-L’Oriol no és el teu novio?-

-No, que va! ell només és el meu millor amic.-

-I cap dels altres nois ho és?-

-No… però com és que et sorprèn tant?-

Ell somriu i es posa vermell.

-Ho sento, es que a Londres tindries a un exercit de nois darrera teu.-

-I qui diu que no el tingui?- Diu la professora de mates que acaba d’entrar a la classe.

Somriu a l’Isaac.

-I tu segur que en tindràs d’aquí molt poc…-

l’Isaac encara es posa més vermell.

-Mama! ja prou no? pobre noi, deixa’l estar.-

-D’acord, d’acord… Ehem, Raquel Font, vull que vagis a ensenyar l’institut a l’Isaac, no os estigueu gaire estona, sinó os hauria de fer classes en particular, i no tinc tot el temps del món jo, que tinc a una dos fills a qui cuidar!- Després riu de la seva pròpia brometa i se’n va de la classe. Jo poso els ulls en blanc i m’aixeco.

Un cop fora el passadís l’Isaac em diu el que ja m’imaginava que em diria.

-Així que la teva mare és profe he!-

-Si, profe i directora.-

-També és la directora?-

-Si… i no saps quina merda, sempre vigilant-me si faig això o lu altre…-

-Ja, ja, ja… -

-I tu que? Aquest nom no és pas de Londres no?-

-Isaac? No, que va, la meva mare és d’aquí.-

-Ha… -

Ens quedem sense saber que dir, al final l’Isaac deicideix trencar el silenci.

-Així que l’Oriol no és el teu novio…-

-No. Em cau molt bé, és super simpàtic i és el tiu ideal, però… no se… crec que si fossim novios les coses canviarien molt entre nosaltres dos.-

-Home, es clar que canviarien! Les abraçades deixerien de ser abraçades per ser abraçades amb ganxo, els petons de la galta a la boca, anar a dormir a casa seva ja no seria el mateix…-

-D’acord, Isaac, ho he entès… I tu? tens nòvia?-

-No, que va… bueno, de fet en tenia una a Londres, però quan vaig decidir venir aquí…-

-Un moment, rebobina i congela. Vas decidir venir aquí tu? No va ser la teva mare?-

-No… de fet he vingut aquí per una raó molt concreta…-

-Ha si? I quina és aquesta raó?-

-Res, coses de… coses meves, no et vull avorrir.-

Sembla nerviós, així que decideixo canviar de tema.

-Quin pati vols anar primer, al gran o al petit?-