IDEA!

Ma'n preguntat si tinc algun altre blog.
La resposta és no, però creieu que n'hauria de fer un altre on expliqui una altre història?
En tinc una que es diu (de fet encara no té nom...), però que a part d'haver-hi amor també hi ha aventura.
Que us sembla?

P.D: Aquesta història tampoc té nom!!!!!!! Quin li poserieu?
Tinc una idea, fem votació de noms (al facebook), i com que hi ha gent que no té facebook que m'envii un correu (unaltrepirada@gmail.com) .

Que he de fer per votar?
1.- Primer de tot pensar un nom.
2.-Anar al facebook i buscar un "post" que es diu "votació1".
3.-Escriure el nom que has pensat (fer comentari en el "post").
4.- Quan en tingui uns quants faré un muntatge amb tots els noms que haureu comentat.
5.-Votar!!!

SI NO TENS FACEBOOK: Emvia'm el nom que proposis per correu, l'afegirè amb els demés.


Per veure el "post" m'heu d'afegir a "amistats".

Noiees!
A partir d'ara al facebook també penjarè els capítols, si voleu em busqueu
(unaltre pirada).
Crec que m'heu d'afegir com a "amistat" (crec) si no cal, igualment afegiume (si us plaaaaau!). Si aneu a els meus àlbums de fotos ja veureu "1a història" allà hi ha cada foto per a un capítol, el primer capítol és la primera foto (d'això tampoc estic 100% segura...) Si començo a publicar una altre història la faré allà, sinò us liareu molt per aquí.

moltes gràcies! ;)

P.D: i recomaneu-meeeeee!

4t Capítol

En aquest moment arriba la professora de Català i fa fora a tothom, agafa a l’Isaac i em demana que porti a l’Oriol a l’infermeria. Li passo una mà per sota el seu braç i el subjecto com puc, crec que està marejat perquè no s’aguanta gaire dret.

A la infermeria ja estàn al corrent del que ha passat i de seguida l’atenen, jo l’espero a fora, on no puc parar de fer voltes, que ha passat? No li he preguntat m’entre el portava cap a la ’infermeria perquè tenia por que es desmaies d’un moment a un altre, però ara que ja se que està en bones mans no puc parar de pensar en que ha passat perquè es barallessin, a l’Oriol mai li ha agradat ficar-se en baralles i l’Isaac… bueno, l’Isaac no semblava que fos de posar-se en baralles.

La veritat es que l’Oriol ha estat molt estrany aquest matí, pot ser els seus pares s’han tornat a barallar,  però no té sentit, m’ho hagues explicat…

L’infermera em treu dels meus pensaments i em dona un paper.

-Porta-li a la directora, l’Oriol ha rebut un cop bastant fort al cap i serà millor que l’acompanyis a casa.-

Em quedo sense saber que fer. Un cop al cap? Que l’acompanyi a casa?

-Va, vinga Raquel! Si no hi vas de seguida li diré algú altre!-

Em moc i vaig corrents cap al despatx de la directora.

-Hola Raquel, carinyo, que fas aquí? No hauries d’estar a classe ja?-

Li dono al paper, avans de mirar-lo ja sap que és seriós, ja que no em puc parar de moure, i al cap i a la fi és la meva mare.

-Que li ha passat?-

-No ho se, però ara ha de marxar a casa, em fas el certificat o que?-

-D’acord, d’acord, tranquila. M’imagino que estàs nerviósa i vols marxar, però fes-me un favor, vols? Quan arrivis a casa de l’Oriol truca’m.-

-Mama! Però si ja no tinc 8 anys!-

-Només fes-ho, vale?-

-D’acooord…-

Em firma el certificat i torno corrents altre cop a la infermeria.

L’Oriol està assegut en una cadira amb una bossa de gel al cap, quan em veu em somriu i s’aixeca. Per sort ja camina bé.

-La infermera m’ha dit que haig de marxar a casa.-

-Si, i jo t’acompanyo per que no et passi res… Com estàs?-

-Em fa mal tot, però no et preucupis.- Em diu quan veu que poso cara de preucupada.

Sortim de l’institut i ens dirigim a casa de l’Oriol, cap dels dos s’atraveig a dir res.

Al final decideixo trencar el gel amb la pregunta que fa estona que em ronda pel cap.

-Que ha passat?-

Ell sembla que ja esparés la pregunta, tot i així tarda uns segons a respondre.

-Res, que l’Isaac m’ha fet un cop de puny i m’ha mig estabornit, però si no hagués vingut la professora jo li hagués partit el llavi i…-

-Oriol! Ja saps a que em refereixo. Perquè us heu barallat?-

Ara abaixa el cap i mira al terra. No m’agrada parlar-li així, però es que pot arrivar a ser tant… no ho se, sempre agafant-s’ho tot tant en broma…

Al final em diu:

-Ens hem barallat per tu.-




Sento que l'hagi penjat més tard del que vaig dir, es que estic en temporada d'exàmens!!!

Comenteu si us ha agradat si us plau!
MOLTES GRÀCIES <3
una altre pirada a catalunya

3r Capítol

Anem al pati gran, fem una volta per tot l’institut i al final tornem al mateix pati del principi. Duran tota l’estona quasi no ens hem dit res, ara ens asseiem en uns bancs i mirem cap a la paret plena de signatures.

-Que són aquestes signatures? -

-És com una tradició d’aquest institut, quan els de batxillerat marxen, signen a la paret, és com per recordar que van venir aquí, i poden tornar a veure la firma sempre que volen. Un cop vam veure un senyor de potser 80 anys que venia a veure la seva firma.-

-I cap director mai ha volgut borrar-les?-

-No, però s’ha de dir que ja fa molts anys que aquest institut pertany a la meva família.-

-Que vols dir?-

-Aquest institut va ser construït per el meu ves, ves, ves, ves, ves… no se quants “ves” avis, i des de llavors que ha continuat pertanyent a la meva família.-

-I tu seràs la directora?-

-No! Ni en broma, jo no vull continuar aquesta tradició… però tampoc no hi ha gaire per que preocupar-se, perquè el meu germà està encantat de ser el pròxim director.-

Miro el rellotge, encara falta una hora per el pati.

-Queda una hora per el pati, vols anar a classe o quedar-te per aquí?-

-Com vulguis… però pot ser hauries de pujar, crec que et troben a faltar…-

L’Isaac sembla haver desconnectat, i que vol dir en que em troben a faltar, qui em pot trobar a faltar… l’Oriol, en Mauro i en Guillem?

Al final pujem, tot i que a poc a poc per poder-nos saltar el màxim de classe possible.

Quan entrem a la classe tothom es gira i em mira. Tots volen saber alguna cosa del noi nou. Els nois si és bon tiu, i les noies… segurament si té novia o alguna cosa així.

Toca naturals, la professora no fa cas de que entrem i continua la classe, com que l’Oriol s’ha tornat a seure al costat de la meva taula l’Isaac s’asseu amb una noia a unes taules més endavant que nosaltres.

-Que m’he perdut?- Li pregunto a l’Oriol quan m’assec.

-Res, dues avorridíssimes classes… que heu fet?-

-Que vols que haguem fet? li he ensenyat l’institut i hem tornat.-

-Res més?-

-Que volies que fessim?-

-Res, res… bueno, després et passo els apunts.-

-D’acord, te’n dec una guapo!-

La resta de la classe passa ràpid, quan toca el timbre i m’aixeco noto alguna cosa calenta entre les cames. Merda, m’ha vingut la regle. Surto corrents i vaig al lavabo, per sort sempre porto una compresa per si de cas.

En sortir de la cabina del lavabo em dirigeixo a la pica i em rento les mans.

-Raquel! estàs aquí. Corre, vine!- és la Mireia que entra i surt corrents, no se que passa, però sembla preucupada, així que m’afanyo i surto.

Sento crits al pati, que deu passar? Hi ha una gran rotllana de nois i noies del meu curs, a poc a poc em vaig obrint pas entre la gent.

Fins que de cop sento cridar algú que conec molt bé, tement el pitjor empenyo a la gent fins a ser al mig de la rotllana. Hi ha l’Oriol a terra, es tapa la cara amb una ma, i amb l’altre intenta aixecar-se. A l’altre costat de la rotllana hi ha l’Isaac, té el llavi partit i està vermell.

-Però es pot saber que ha passat aquí?- Pregunto cridant, m’entre noto com em começen a cremar els ulls perillosament com quan estic a punt de plorar. M’acosto a l’Oriol i l’ajudo a aixecar-se. 

GRÀCIES PER LLEGIR ;)

una altre pirada a Catalunya

perdudaa!

Hola!
Algú llegeix? esque no se com ho puc veure, i com que no hi ha cap comentari no se si algú llegeix les històries que penjo...
Si has llegit alguna cosa deixa un comentari aquí, si us plau!

2n Capítol

12/3/2014

-Hola vell!-

-Ei, i perquè vell?-

-Perquè ja ets un any més gran que jo.-

-Si, fins el diumenge que és el teu aniversari… Ui que gran que sóc!-

-Ja, ja, ja!-

Se'ns acosta un noi alt i prim d’ulls verds.

-Hola…-

-Hola… - Responc jo. No puc evitar perdre’m uns segons en els seus ulls.

-Em dic Isaac. Sóc nou en aquest institut. Em podríeu ajudar?-

-Si, es clar. Jo em dic Raquel. Crec que vindràs a la nostra classe…-

Em somriu.

-Encantat!-

Li torno el somriure, és molt atractiu…

-Jo em dic Oriol. També aniré a la teva classe.-

-Perfecte! ja conec a dues persones!-

Li torno a somriure. És increïble, en tota aquesta estona no he pogut apartar els ulls de sobre seu. És molt guapo.

Quan arribem a la classe ja hi ha la meitat de la classe. En entrar l’Oriol de seguida se’n va amb en Mauro i en Guillem. No se que li passa, des de que ens hem trobat a l’Isaac que no ha dit res, és com si s’hagués perdut dins el seu món. Però de seguida deixo de pensar amb l’Oriol quan veig a l’Isaac mig perdut a la classe.

-Ei, si vols seu al meu costat.-

-En serio? Aquí no s’asseu l’Oriol?-

-Si, aquí no m’assec jo?-

-Vull dir de moment, quan arribi el professor ja et dirà on t’has de seure.-

-Doncs… si a l’Oriol no li fa res…-

Ell sospira.

-No, tranquil, m’entres m’asseuré amb en Mauro.-

Així que l’Oriol se’n va, l’Isaac s’asseu.

-No li hauries de fer això al teu novio.-

-Al meu novio?- Li pregunto estranyada.

-Si, no està bé.-

-Però si jo no tinc novio.-

-L’Oriol no és el teu novio?-

-No, que va! ell només és el meu millor amic.-

-I cap dels altres nois ho és?-

-No… però com és que et sorprèn tant?-

Ell somriu i es posa vermell.

-Ho sento, es que a Londres tindries a un exercit de nois darrera teu.-

-I qui diu que no el tingui?- Diu la professora de mates que acaba d’entrar a la classe.

Somriu a l’Isaac.

-I tu segur que en tindràs d’aquí molt poc…-

l’Isaac encara es posa més vermell.

-Mama! ja prou no? pobre noi, deixa’l estar.-

-D’acord, d’acord… Ehem, Raquel Font, vull que vagis a ensenyar l’institut a l’Isaac, no os estigueu gaire estona, sinó os hauria de fer classes en particular, i no tinc tot el temps del món jo, que tinc a una dos fills a qui cuidar!- Després riu de la seva pròpia brometa i se’n va de la classe. Jo poso els ulls en blanc i m’aixeco.

Un cop fora el passadís l’Isaac em diu el que ja m’imaginava que em diria.

-Així que la teva mare és profe he!-

-Si, profe i directora.-

-També és la directora?-

-Si… i no saps quina merda, sempre vigilant-me si faig això o lu altre…-

-Ja, ja, ja… -

-I tu que? Aquest nom no és pas de Londres no?-

-Isaac? No, que va, la meva mare és d’aquí.-

-Ha… -

Ens quedem sense saber que dir, al final l’Isaac deicideix trencar el silenci.

-Així que l’Oriol no és el teu novio…-

-No. Em cau molt bé, és super simpàtic i és el tiu ideal, però… no se… crec que si fossim novios les coses canviarien molt entre nosaltres dos.-

-Home, es clar que canviarien! Les abraçades deixerien de ser abraçades per ser abraçades amb ganxo, els petons de la galta a la boca, anar a dormir a casa seva ja no seria el mateix…-

-D’acord, Isaac, ho he entès… I tu? tens nòvia?-

-No, que va… bueno, de fet en tenia una a Londres, però quan vaig decidir venir aquí…-

-Un moment, rebobina i congela. Vas decidir venir aquí tu? No va ser la teva mare?-

-No… de fet he vingut aquí per una raó molt concreta…-

-Ha si? I quina és aquesta raó?-

-Res, coses de… coses meves, no et vull avorrir.-

Sembla nerviós, així que decideixo canviar de tema.

-Quin pati vols anar primer, al gran o al petit?-

Ostres!...

Potser el capítol és molt llarg...
jejejejeje... a partir d'ara els fare més curts xD!

1r capítol

11/03/2014

- Hola guapo!-

Dos petons.

-Hola preciosa... per cert, només em diràs hola guapo?-

-Que vols dir? Que més vols que et digui?-

-Mmm... no ho se, és igual. Per cert, saps quin dia és avui?-

Miro el rellotge tàctil fent veure que no en tinc ni idea.

-Si, 11.-

-Ha... i?-

-Com que “ha i”, ets tu qui m'ha preguntat el dia!-

-Si us plau, no em facis això!-

-Que no et faci el que? Si ni et toco!-

-Raquel, diga'm que és una broma...-

-Que broma? Et refereixes a el cabell del profe de mates? Però si la vaig fer amb tu i... d'això ja fa una setmana!-

-Quel, deixa de vacil·lar-me. Que és el meu aniversari!-

-Ostres...-

-De veritat que no te'n recordaves?-

Ara em mira amb cara de desesperat.

-Doncs es clar que me'n recordava, tonto! Com vols que oblidi l'aniversari del meu millor amic? Fins i tot et porto un regalet.-

-Un regalet? I perquè no un regal? Serà que has recordat que portaves un paquet de xiclets sense estrenar al bolso?-

-Bf.. mira que si et passes no te'l dono he!-

-D'acooord.-

Poso la mà dins el bolso i remeno una mica fins que trobo el paquet de xiclets.

-Té, espero que els aprofitis, són de menta concentrada, tal i com a tu t'agrada.-

Em somriu.

-Merci, que conciderada.- N'agafa un i se'l posa a la boca. Jo paro la mà perquè me'n doni un, però ell s'antafora el paquet als pantalons.

Torno a posar la mà al bolso i la trec amb un paquet embolicat en paper de seda.

-Va lleig, ara obra el teu regalet de veritat.-

L'agafa sorprès i treu el paper. A dins hi ha una caixa negre. Em torna a mirar.

-Vinga! Obre-la!-

Em fa cas i l'obra. A dins hi ha la meitat d'un cor, és un cor senzill penjat d'una cadena d'or.

-Ostres...-

És un collaret, se que no et va gaire, però esque sinó no sabia on posar-te una foto meva.-

Torna a mirar la meitat del cor i l'obra. A dins hi ha una foto meva de l'ultima entremaliadura que vam fer. Tinc un gran somriure a la cara i tinc les galtes una mica vermelles de corre.

-I l'altre meitat?-

Jo em poso una mà sota la samarreta i en trec l'altre meitat del cor. L'obro i li ensenyo, hi ha l'altre meitat de la foto on hi surt ell. També està vermell i mira cap a l'esquerra somrient, on en teoria hi seria jo.

-No és just, en aquesta foto vaig sortir fatal!-

-Au va calla, i anem a classe.-

Em giro i vaig cap a la porta.

-Ei, espera'm...-

Em paro sense girar-me.

-... No t'enfadis... que saps que m'ha encantat.-

-Buf, es que a vegades sembla que em vulguis fer enfadar...-

Ara està just darrera meu i passa el cap per sobre de la meva espatlla esquerra. El miro i no puc evitar somriure. És impossible enfadar-me amb ell, és perfecte!

Li faig un petó a la galta. S'embla que m'està a punt de dir una cosa però algú ens interromp.

-Ei, sento interrompre, però haig de parlar un moment amb la Raquel.-

És la Mireia.

-Que passa? T'has tornat a drogar abans de venir a l'institut?-

-Ja, ja molt graciosa, ara vine.-

Ens apartem en un racó i veiem com l'Oriol entra per la porta.

-Que passa?- Li pregunto ara que ja estem soles.

-Res, però de res he!-

-Perquè t'haig de donar les gràcies?-

-T'he salvat d'un moment incòmode amb l'Oriol! Podries ser més considerada...-

-Moment incòmode? Perquè? Només li he donat el seu regal i res més.-

-Vinga Raquel! Com si no et molestes que vagi tota l’estona darrera teu com un gosset.-

-Que vols dir? l’Oriol és amic meu, no el meu gosset.-

-Justament per això.-

-Encara no entenc el que vols dir, no va com un gosset…-

-Si us plau! No em diguis que no te’n has adonat!!!-

-No me’n he adonat de que?-

-Mare meva, Raquel, l’Oriol està boig per tu!-

Em quedo uns segons sense saber que dir. Al final reacciono.

-Impossible. Li agrada la Carla, m’ho va dir l’altre dia.-

-I tu tu creus?-

-Doncs es clar, és el meu millor amic, perquè m’hauria de mentir?-

-Perquè està boig per tu!-

-Mireia, crec que al final si que estàs drogada, potser només borratxa, però ara estàs fora de si, però encara que fos veritat, ara no en vull parlar.-

-D’acord, però jo ja t’he avisat, he!-

Faig que no amb el cap i ens dirigim al passadís.

A l’hora del pati vaig cap al meu grup d’amics.

-Ei, hola!-

-Hola guapa, com han anat les primeres hores?-

-Bf… fatal, i el pitjor de tot és que tot just sóm dimarts.-

-Ja… i el meu aniversari és avui, ni de conya em deixaran sortir siguent dimarts.- Diu l’Oriol.

-Hosti, tiu, és veritat! No me’n recordava. Felicitats!- Diu en Mauro.

-Quina memoria de peix que tens! Jo si que me’n enrecordava… És conya, tiu, tampoc me’n enrecordava.-

-Ets idiota Guillem, mira que jo si que me’n he recordat.- Dic jo riguent.

-Si, i que més!- Diu en Mauro.

-Que si! si li he portat regal i tot!-

-Ha si? I que era, un paquet de xiclets?-

Jo poso mala cara i li trec la llengua a en Gillem com si fos una nena petita.

-Que va! Si porta una cadena d’or i tot!- Diu l’Oriol treient-se el collaret de sota la samarreta.

-Ha! Oriol, he tingut una idea, i si te’l poses de clauer?- Li dic jo en recordant-me de la idea que he tingut a Física i Quimica.

-Bona idea, així no quedarè tant maricon.-

-Que no ho ets?- Li pregunto jo burleta.

-No que va, a mi m’agraden les ties!- Començem a riure i jo pujo a cavallet seu.

--Tiu, sembleu novios. No serà que ho sou i no ens ho heu dit no?-

l’Oriol no diu res, però jo me’n recordo del que m’ha dit la Mireia aquest matí. La miro. Ens està mirant asseguda al banc amb les altres noies, rosega l’entrapa a petites mossegades. Quan veu que la miro em fa que no amb el cap i em mira com dient “ja t’ho he dit”.

-I tu Mauro que, no penses parlar mai amb la Mireia?- En Guillem el xinxa continuament, si ell sabes que en realitat qui li agrada a en Mauro és la seva germana bessona es quedaria molt sorprès, a més, a la Mireia no li agrada en Mauro, li agrada en Guillem, i la germana de’n Guillem és lesbiana i li agrada la Mireia. Bueno, un lio amorós, en que jo i l’Oriol en quedem totalment a part.

-Ja t’he dit que no m’agrada la Mireia, ni jo li agrado a ella.-

-A no? i llavors com és que no para de mirar cap aquí?-

-No em mira a mi… a vegades penso que potser a qui mira és a tu, Raquel, tu que la coneixes, saps si li agrada en Guillem?-

Jo me’n congeixo d’ombros.

-No ho se… podria ser… a tu no t’agrada, Guillem?-

-No, que va! A mi, com ja sabeu tots, qui m’agrada és la Lady Gaga. El meu cor només pensa amb ella.-

-Però, pensa-hi. La Mireia és guapa, i a més es una noia a qui pots aconseguir… ja m’entens, la Lady gaga pot ser el teu amor platònic, però la Mireia podria ser el teu amor verdader… ves a saber, pot ser és la teva mitja taronja.- Li dic jo en un intent perquè es fixi amb ella.

Posa els ulls en blanc, però jo se que pensarà en el que li acabo de dir.

-I a tu, Raquel, qui t’agrada?-

És l’Oriol, ha estat callat fins aquest moment, però ara sembla molt interessat.

-No ho se nois, potser la meva mitja taronja es a l’altre punta del món…-

-No, Raquel, ara en serio. Nosaltres sempre t’hem dit qui ens agrada, però tu fa anys que no ens parles de l’afortunat.- Es queixa en Mauro.

-Que va, si no hi ha cap afortunat…-

-Pot ser és el nou que vindrà demà.-

-El noi nou? No crec…-

-Home, és de Londres. No és l’altre punta del món però…- No pot acabar la frase que toca el timbre.

Hola!

Hola!
Suposo que ja coneixeu altres webs en que la gent explica històries, i no os puc pas dir que aquesta sigui gens diferent.
Jo he escrit algunes històries, però mai les acabo. Ja que no se si són bones o són una pèrdua de temps.
Per això os demano que quan penji alguna d'aquestes històries les comenteu i em doneu més idees o simplement em digueu que és una autèntica merda.

Ai! És veritat, tambè em podeu demanar consell sobre algun tema. No os aseguro que os pugui ajudar, però farè el màxim possible. O simplement, si voleu veniu a desfogar-vos ;)
Merci per llegir. :)

P.D: Si algú volgues parlar en privat que m'envii un correu, o que m'agragui al facebook, us deixo les adreçes a continuació.

Gmail- unaltrepirada@gmail.com
facebook- https://www.facebook.com/profile.php?id=100006285045704