10è Capítol

Quan arrivo on hem quedat l’Oriol ja hi és.

Es mou amunt i avall sense parar.

Senyal de que està nerviós.

-Ei que em marejaràs!- Dic parant-me al seu davant.

Ell para de fer voltes i somriu.

-Hola!-

-Hola, vols anar a la cafeteria? Fa fred.-

Així que ens dirigim a la cafeteria.

Cadascú demana el que vol pendre.

-Ja et trobes millor?- Pregunto jo m’entre tiro el sucre per sobre el cafè.

-Si… una mica més. I tu? Que heu fet avui? M’he perdut gaire cosa?-

-Pf… res d’especial. El de sempre.- Menteixo.

-Ah…- No em creu. -Bueno, si et consola, jo tampoc he tingut un dia perfecte.-

-Que has fet?-

-He jugat a la play, he dinat al restaurant del costat de casa… ah, si. I m’he acabat la serie…-

Li tiro la boleta que acabo de fer amb el sobre del sucre.

Ell es tapa la cara amb les mans i riu.

Trec el mòbil i miro l’hora, les 4:30.

-Que has de fer alguna cosa?- Em pregunta l’Oriol.

Jo amago ràpidament el mòbil m’entre somric. Ha estat un error mirar l’hora.

-No, que va!- Una altre mentida que tampoc es creu.

Arronsa les celles.

-Escolta, Raquel. Si no vols estar amb mi m’ho dius i ja està, vale? No passa res.-

-Que? No, no. Si he mirat l’hora per pur costum…-

Ell sospira.

-Bueno, et volia parlar sobre l’Isaac.-

Em poso alerta de cop.

-No t’enfadis, però he estat investigant el seu passat… i…-

em poso rígida m’entre recordo tot el que m’ha dit avui.

-Saps que hi ha un blog que parla d’ell? Per lu vist era un psicòpata… volia matar els seus pares!-

-Això no es veritat!- responc jo.

-Com ho saps? No fa tant que el coneixes.-

Em quedo callada. No li vull dir que he estat amb ell i que d’aquí una estona també he quedat amb ell.

-Raquel, se que t’agrada, la única cosa que vull evitar es que t’enamoris d’ell, i després et faci mal.-

-Dons crec que fas tard.- Li escupo a la cara.

Calla de cop.

-Que?-

-Que ja és massa tard.- Li repateixo.

Ara fa cara de no entendre res.

-Que vols dir que ja faig tard? No voldràs pas dir que…-

-Si.- Li interrompo. Se que no es mareix que li parli en aquest to, però no ho puc evitar.

Per un moment li canvia l’expressió i sembla que se li hagi trencat alguna cosa a dins, però és tant ràpid que si no hagués sigut el meu millor amic des de fa tants anys no me’n hauria adonat.

Sospira i em fa un somriure forçat.

-Mira Raquel. No vull que estiguem enfadats. Només et demano que facis un cop d’ull en aquesta web.- Em dona un paper on hi ha un link apuntat. -Faràs això per mi?-

Agafo el paper i me’l poso a la butxaca, però no dic res.

Ell torna a sospirar.

-Bueno, si no t’importa m’agradaria marxar… ara mateix… em torno a trobar vestant malament.- Em diu m’entre s’aixeca i es posa la jaqueta. -Ens veiem demà?-

Jo assanteixo amb el cap.

Quan veig que surt per la porta deixo anar l’aire que no me’n havia adonat que estava aguantant. Agafo el mòvil i torno a mirar l’hora.

4:33

Decideixo trucar a l’Isaac.

-Hola!- Sento que respon d’es de l’altre punta de la línia.

-Hola Isaac… et fa res si quedem ara?-

Nota el meu to de veu preucupat. Ho se.

-Si, es clar. Ha passat alguna cosa?-

Somric per a mi mateixa.

-Ara t’ho explico. Sóc a la cafeteria del parc.-

-Ara vinc.-

I penja.

Es curt, però espero que agradi.

9è Capítol

Em quedo pensativa durant les tres següents hores… que l’Isaac sigui tant perillós, no me’n se avenir.

Tot i que es clar. També s’ha de contar que qui m’ho ha dit ha estat la meva mare… i ella sempre exagera.

-Raquel!- Em giro cap a la dreta. És en Mauro que em crida. -On és l’Oriol?-

-Es trobava malament… ha volgut marxar.-

-Osti…-

-Mauro i Raquel. Si us plau, ja parlareu a l’hora del pati.- Diu la professora.

Quan sona el timbre, no em puc ni aixecar de la cadira que l’Isaac se m’acosta.

-Hola!- Em diu somrient.

No he parlat amb ell des de que ens vam trobar a la caseta.

-Hola…-

-Puc parlar amb tu? Fa temps que ho vull fer, però… vueno, ara no bé al cas. El que passa es que… m’agradaria explicar-me per el que va passar entre l’Oriol i jo, i que em perdonèssis.-

-Que?- Responc estranyada. -No representa que això li has de dir a l’Oriol? No o se… al cap i a la fi, és ell qui encara té els morats.-

-Si… però… si vols que sigui sencer, no m’himporta si té o no té morats. El que vull es que no em miris com si fos els dolent.-

Jo bufo en senyal de desesperació i m’aixeco.

-Vas pegar al meu millor amic. Com vols que no et miri així?-

Començo a recollir les coses. Encara que la meva mare pugui ser una exegerada aquest cop penso fer-li cas. M’haig d’allunyar d’ell… només s’ha de mirar el que li va fer a l’Oriol… no?

-Si… això es el que et vull explicar…- Em diu amb veu tant i tant fluixa que em costa sentir-lo.

Però jo ja he recollit les coses i em disposo a sortir de la classe.

-Va… Raquel!- M’agafa d’un canell i em frena en sec.

Em giro a poc a poc. No me n’he adonar, ara no queda ningú a la classe a part de nosaltres dos.

Em començo a preucupar.

Ell quan veu la meva expressió a la cara em deixa anar de cop com si s’hagués cremat.

Emprenyat fa una patada a una cadira que cau a terra uns metres d’on era.

Ell surt de la classe.

Jo el segueixo.

-Espera… Isaac…-

Ell es gira bruscament i ofego un crit.

Però quan el miro bé me’n adono que té els ulls negats de llàgrimes.

La meva cara de por canvia de seguida per la de preucupació, i m’acosto cap a ell.

-Isaac…-

Aixeco la mà cap a la seva cara, i ell per un instant m’intenta parar agafant-me del canell. Però al final es rendeix i m’abraça.

-Ho sento…- Diu quan per fi ens deixem anar.

S’asseca les llàgrimes de la cara i em somriu.

-T’he mullat la samarreta.- Em miro a l’ombro on moments avans hi tenia enfonsada la cara, hi han rastres d’aigua.

-No et preucupis.-

Mussito tant fluixet que dubto que em senti.

Ens quedem uns minuts sense saber que dir. Cadascú pensa en les seves coses…

Al final sóc jo qui decideixo dir algu.

-Hauriem d’anar al pati. Sinò començarà la classe següent i no haurem pogut esmorzar.-

-Tens raó…-

Sortim del passadís, però és massa tard. El conserge ja ha tancat les portes del pavelló, i ara no podem sortir fins que soni el timbre. Podriem cridar, però cap dels dos té ganes de fer-ho.

Ens seiem recolzats a la paret i començem a menjar.

Un nou silenci ens torna a invaïr, i aquest cop és ell qui el trenca.

-La meva tia es va morir quan tenia 8 anys.-

Em giro per mirar-lo.

-Erem com carn i ungla… - Fa un petit sospir. -O això és el que jo em pensava. Resulta que s’aprofitava de mi…-

-Que vols dir?- Pregunto tant suaument com sóc capaç.

-La meva tia era bipolar, estàva boja.- Apreta la mandívola durant uns instants, després continua.

-Es tallava les benes, crec que la van haver d’ngressar uns 50 cops a la seva vida. Però… des de que vaig néixer, em va començar a convèncer de que jo havia de fer el mateix, que erem iguals, i que si feia el que em deia seria més feliç… jo era molt vergonyós, i era “marginat” a l’escola, no tenia amics i se’n reien de mi… jo… vaig començar a fer-li cas.-

No puc evitar aguantar la respiració.

-El que realment li passava a la meva tia, era que veia que no li cadaven gaires anys, i es volia convençer que no se n’aniria sola. Mai em va estimar. Només volia que me n’anés a la tumba amb ella.-

-Et- Empasso saliva. -Et vas tallar…?-

-No, per sort. Però em vaig trencar la cama 4 cops seguits, per tirar-me de dalt del taulat. Els meus pares no sabien el que em passava, jo els hi deia que em trencava el peu jugant a futbol. La meva tia em va convèncer que els que estaven bojos eren els meus amics, i no pas que era jo el que m’hi estava tornant. Vaig començar a fer gamberrades… un cop vaig calar foc al cabell d’una nena, un altre cop vaig trencar-li un braç a un nen… tots em tenien por, i tot per culpa de la meva tia.

Quan va morir jo tenia 14 anys, i quasi estàva boig. Ja pensava com la meva tia, tenia instints… assasins. La meva idea era… matar als meus pares i marxar.-

Es queda callat una estona.

-Els meus pares van trobar una carta escrita a la meva tia, en que li explicava el meu pla, cada setmana li escrivia una carta i la portava al cementíri.

Els meus pares em van portar a un internat, i a dos psicòlegs professionals.

A poc a poc vaig anar trobant el sentit comú, i vaig tornar a ser qui realment era. Però quan em van tornar a ingressar a l’escola que anava abans, va ser un caos, els nens i nenes estàven horroritzats, i els seus pares es queixaven a totes hores al director. Tothom em miràva amb por. Inclús els meus pares. Es per això que vaig decidir venir aquí. Volia oblidar-ho tot, començar una nova vida… però l’Oriol…-

-No continuis.- Dic amb la veu trencada. No me n’he adonat, però fa estona que ploro.

-Raquel…- Però no pot continuar que sona el timbre. Jo intento assecar-me les llàgrimes sense èxit.

Ens aixaquem i ens apartem a un racó, jo amb l’esquena contra la paret i ell tapant-me, així la gent que comença a entrar no pot veure que estic plorant.

Aixeco el cap i el miro els ulls.

-Isaac, ho sento molt.- Xiuxiuejo.

Ell s’apropa més a mi.

Els meus llavis estant tant aprop seu que puc notar la seva escalfor, la seva exitació, el seu nerviosisme.

La seva por.
M'acosto una mica més cap a ell. 
Ell igual.
Fins que els nostres llavis es toquen, i ens fonem en un petó càlid.

Un cop a casa no puc parar de pensar en aquest petó. Cada cop que torno a viure aquest moment en que els nostres llavis es toquen, sento unes papallones a la panxa.
Miro al mòbil. He quedat amb ell a les 6, encara són les 4, com pot ser? Si fa una eternitat que sóc aquí estirada al llit 

Al final decideixo trucar a l’Oriol per veure si així em distrec i faig passar el temps més ràpidament.

Ja sembla més animat.

-Ei, hola!-

-Hola…- Em respon. -Escolta, et vull confessar una cosa. Podem quedar?-

-Si, es clar.- I penjo.

Quantes confessions avui!

Que em voldrà dir?

8tè Capítol

Sento molt el retard. M'ha costat inspirar-me xD!
Ultimament he passat per un moment difícil, i quasi (repeteixo, quasi) me'n oblido d'escriure.
Però per fi avui he trobat una estona de tranquil·litat i he trobat inspiració. Espero que os continui agradant la història!

15/03/2014

-Quel!-

Em giro i veig a l’Oriol que corre cap a mi.

-Ei! Que tal?-

-Molt bé.- Dos petons.

-Feliçes vigilies! Ja saps que faràs?-

-No ho se… alguna idea?-

-Podries fer una festa de pijames, com quan teniem 10 anys!-

-Que? Ni t’ho imaginis.-

-Ja, ja ja! Si seria divertit!-

Jo li trec la llengüa.

-I tu faràs alguna cosa?-

-Jo?-

-Si, com que dimarts no vas fer res…-

-Ah! Ja. Bueno, la veritat és que esperava que tu fessis festa i jo pogués acoplar-me.-

-Idiota…-

Em somriu.

Encara té marca del cop de puny que li va fer a l’Isaac, però diu que no li fa mal.

No se que em passa, però avui he tornat a somiar amb ell.

-Ei! Ja hi tornes!!!-

-Que?-

-Que ja tornes a fer aquesta cara, de com si no t’entenguessis a tu mateixa.-

-Ah…- La veritat es que això és el que em passa. Penso.

-Passa alguna cosa?-

-La veritat… es el mateix somni de l’altre cop.-

-Aquell que no em vas voler explicar?-

-Oriol!-

-Vale, vale… Però passa alguna cosa estranya? No ho se, somies alguna cosa i l’endemà es fa realitat? Potser ets una endivina.-

- …-

- … O es que et despertes a l’armari, ets un vampir? Perquè després hauria d’anar em colònia d’all, i no és que em faci gaire gràcia…-

-Oriol! No és res d’això!-

Em somriu burleta.

Sempre que vol saber alguna cosa de mi i jo no li vull dir, es posa així. I al final, els dos sabem que li acabarè dient.

Així que decideixo dir-li ja. Així ja estarà fet.

-Somio amb l’Isaac.-

Es posa seriós de cop.

-Amb l’Isaac?-

-Si, però no em preguntis per que. No ho se.-

-Però… amb l’Isaac… no ho se, especifica més.-

-Ai, no ho se. No me’n recordo gaire dels somnis. Només tinc la sensació que he somiat amb ell.-

- … i quina sensació et dona, no ho se, t’agrada?-

-I jo que si… pot ser, una mica…- Abaixo el cap. No se per què no em sembla bé parlar d’aquest tema amb l’Oriol, i mira que sempre ens ho expliquem tot…

Ell es para en sec.

-Que passa? Et trobes bé?-

-Raquel, saps el que em va fer l’Isaac? Em va apallissar!-

-Si, ja ho se. Ho vaig veure amb els meus propis ulls, però… que vols dir?- L’Oriol m’intenta dir alguna cosa, però no puc entendre que li ha agafat tot de sobte.

Es posa una ma a la panxa, i després al cap.

-Raquel… crec que no em trobo gaire bé.-

El conec prou bé com per saber que m’està mentint. Tot i així m’acosto a ell i li poso la mà al front.

-No sembla que tinguis febre…-

-Esque només em fa mal la panxa… i el cap. Sobre tot on em va ferir l’Isaac.-

-Però no deies que ja no et feia mal?-

-Si, ja… es que m’ha vingut tot de cop…-

Jo sospiro. No se el que li passa, ni la raó d’aquesta comèdia. Però si vol fer-se el malalt, jo no sóc qui per dir-li que no.

-Vine, que et portaré amb ma mare, i que et faci el certificat per anar a casa.-

Ja ni li plantejo d’anar a l’infermeria, perquè després es veuria que realment no té res. I hauria de donar explicacións.

Ma mare està molt concentrada davant uns papers, i no se’n adona que som dins del despatx fins que tanco la porta.

-Ai, hola nois. Ho sento. Es que estic molt entretinguda mirant aquest informe sobre l’Isaac… que os passa?-

-És l’Oriol, no es troba gairebé.-

La meva mare es treu les ulleres i les deixa sobre la taula.

-Que et passa?-

-Em fa mal la panxa…-

-Ja heu anat a l’imfermeria? Pot ser que tinguin algun medicament.-

-Si ja hi hem anat.- Responc decidida.

-I que os han dit?-

-Que el mal de panxa és per culpa de un cop que… li va fer l’Isaac… Les, les infermeres diuen que el millor que pot fer és reposar.-

-D’acord. Donsc, vols anar a casa Oriol?-

-Si, senyoreta…-

-D’acord. Dons aprofita, i digues als teus pares, que els convoco per a dilluns que ve. És per parlar sobre la baralla. Tamé vindran els pares de l’Isaac.-

L’Oriol assenteix i surt per la porta. Jo l’estic a punt de seguir que la mare m’atura.

-Espera Raquel, vull parlar amb tu un moment.-

Jo m’assec davant seu.

-Veuras, Raquel…-

-Mama, si és per en Mauro, no et preucupis. Vaig exegerar molt, i et demano perdó. Tenia la regla, i ja saps com em posa.- L’interrompo avans que pugui acabar.

-M’alegra que hagi quedat enrrera. Però no era d’això del que et volia parlar. Saps aquests papers?- Assenyala els papers que llegia quan hem entrat. -Són l’expedient de l’Isaac.-

Jo me la miro estrenyada. Perquè em diu això?

-Es veu que la baralla amb l’Oriol no va ser la seva primera baralla.-

Jo poso uns ulls com unes taronjes.

-Que? S’ha barallat amb més gent?-

-Si, i amb vastanta. Vaig trucar ahir als seus pares… Jo no hauria d’explicar-te això, al cap i a la fi és privat i confidencial.- Sospira profundament. -Només et damano que tinguis cuidado amb ell, tu i tots els teus amics. Tot i que ja ha quedat avisat. Si torna a fer mal algú o comet el més mínim error, serà expulsat permanentment.-

7è Capítol

13/03/2014

Ahir amb l’Oriol vam fer les paus. Però no hem tornat a parlar sobre la baralla. No vaig dir adèu a l’Isaac. Deu pensar que sóc idiota.

M’hauria de ser igual, al cap i a la fi va fer mal al meu millor amic, però no puc.

Avui he somiat amb ell.

-Ei! Patufeta!-

Em giro i veig a l’Oriol que ve corrents cap a mi.

Em fa un petó a la galta.

-Hola guapo!-

-Que tal?-

-Normal.-

Em mira fixament.

-Et passa alguna cosa?-

-Que? No!-

- … -

-No, en serio… el problema es que he somiat… amb coses…-

-Coses? Quines coses…?-

-Res, no em facis cas. Estic boja.-

Adelanto el pas.

-Ei, no cal que m’ho expliquis, però si et passa alguna cosa diga-m’ho, vale?-

Somric. L’Oriol és tant… mai trobo la paraula.

-Que passa? Perquè em mires així? Tinc un moc enganxat?-

Començo a riure.

Ell em passa el braç per les espatlles i m’arrastra cap a l’institut.

14/03/2014

Una altre merda de dia. Estic farta que la meva mare es comporti així davant dels meus amics. Avui estava jo tant tranquila a l’hora del pati, va i ho esgurra tot.

(a l’hora del pati)

…

-MAURO CANALS!!-

Ens girem tots a l’hora.

Es ma mare que ve molt emprenyada cap a nosaltres.

-Tu creus que són normals aquestes notes? M’han comunicat que fins i tot has rebutjat de fer el treball de recuperació. Es això cert?-

En Mauro empalideix una mica.

-No… -

-Hauries de ser com la meva filla.- Em mira i somriu.- Aplicada, i guapa. Sabeu que em tres anys ja feia sola les seves necessitats?-

Em quedo amb la boca oberta. Quina vergonya.

La gent d’altres cursos s’ha anat apropant, i riuen per sota el nas.

- … Tot i que també és cert que molt valenta no és, ja que amb 10 anys encara venia al nostre llit quan no podia dormir… - Decidit, no li tornaré a dirigir la paraula mai més.- I amb 12 anys… -

-MAMA!-

Calla de cop, i la gent del nostra voltant que estaven rient, tampoc.

-Pots parar d’exlicara aquestes coses? A més, crec que t’has aquivocat de Mauro, ell- Assenyalo a en Mauro.- Es diu Mauro Casals, en Mauro Canals és aquell d’allà!-

Dic assenyalant a en Mauro Canals.

La mare es posa vermella, i agafant del braç en Mauro se’n va cap al seu despatx.

…

(present)

No li he dirigit la paraula en tota la resta de dia, i pot ser m’he passat i tot.

Quan torni li demanaré perdó, però que no torni a fer el que ha fet avui.

Si teniu alguna idea per continuar doneume-les!

De seguida que pugui escric un altre capítol.