7è Capítol

13/03/2014

Ahir amb l’Oriol vam fer les paus. Però no hem tornat a parlar sobre la baralla. No vaig dir adèu a l’Isaac. Deu pensar que sóc idiota.

M’hauria de ser igual, al cap i a la fi va fer mal al meu millor amic, però no puc.

Avui he somiat amb ell.

-Ei! Patufeta!-

Em giro i veig a l’Oriol que ve corrents cap a mi.

Em fa un petó a la galta.

-Hola guapo!-

-Que tal?-

-Normal.-

Em mira fixament.

-Et passa alguna cosa?-

-Que? No!-

- … -

-No, en serio… el problema es que he somiat… amb coses…-

-Coses? Quines coses…?-

-Res, no em facis cas. Estic boja.-

Adelanto el pas.

-Ei, no cal que m’ho expliquis, però si et passa alguna cosa diga-m’ho, vale?-

Somric. L’Oriol és tant… mai trobo la paraula.

-Que passa? Perquè em mires així? Tinc un moc enganxat?-

Començo a riure.

Ell em passa el braç per les espatlles i m’arrastra cap a l’institut.

14/03/2014

Una altre merda de dia. Estic farta que la meva mare es comporti així davant dels meus amics. Avui estava jo tant tranquila a l’hora del pati, va i ho esgurra tot.

(a l’hora del pati)

…

-MAURO CANALS!!-

Ens girem tots a l’hora.

Es ma mare que ve molt emprenyada cap a nosaltres.

-Tu creus que són normals aquestes notes? M’han comunicat que fins i tot has rebutjat de fer el treball de recuperació. Es això cert?-

En Mauro empalideix una mica.

-No… -

-Hauries de ser com la meva filla.- Em mira i somriu.- Aplicada, i guapa. Sabeu que em tres anys ja feia sola les seves necessitats?-

Em quedo amb la boca oberta. Quina vergonya.

La gent d’altres cursos s’ha anat apropant, i riuen per sota el nas.

- … Tot i que també és cert que molt valenta no és, ja que amb 10 anys encara venia al nostre llit quan no podia dormir… - Decidit, no li tornaré a dirigir la paraula mai més.- I amb 12 anys… -

-MAMA!-

Calla de cop, i la gent del nostra voltant que estaven rient, tampoc.

-Pots parar d’exlicara aquestes coses? A més, crec que t’has aquivocat de Mauro, ell- Assenyalo a en Mauro.- Es diu Mauro Casals, en Mauro Canals és aquell d’allà!-

Dic assenyalant a en Mauro Canals.

La mare es posa vermella, i agafant del braç en Mauro se’n va cap al seu despatx.

…

(present)

No li he dirigit la paraula en tota la resta de dia, i pot ser m’he passat i tot.

Quan torni li demanaré perdó, però que no torni a fer el que ha fet avui.

Si teniu alguna idea per continuar doneume-les!

De seguida que pugui escric un altre capítol.

6è Capítol

-Ei, saps que m’ho pots explicar tot no?-

Em diu m’entre em torna a fer un cop de colze.

Després s’aixeca, i agafant-me de les mans m’aixeca del llit.

-Vinga, va. Anem!-

I mig arrossegant-me, em fa posar les bambes i l’abric.

Sortim per la porta.

-Es pot saber on em portes?-

-No ho saps?-

Em quedo una estona callada.

Ja se on em porta.

-No! Si us plau! No em portis allà!-

-Però si era el lloc on anàvem sempre!-

-Si, però teniem sis anys menys!-

-Va, vinga. No siguis ploramiques, que et convido jo.-

-Albert!- Em queixo.

On em vol portar és a un parc infantil. Hi ha una caseta de fusta que queda amagada darrera d’uns matolls. Com que per passar darrera aquests matolls t’has de posar dins les bardisses, hi han quatre gats que saben de l’existència d’aquesta caseta.

Abans de passar les bardisses, per pur costum, miro a un costat i a l’altre per asegurar-me que no ens veu ningú, llavors em fico entre mig.

Quan veig la caseta em quedo parada.

-Uau! Ho has fet tu?-

-La veritat es que estic igual de sorpres que tu, em pensava que havies estat tu!-

Algú ha pintat la caseta de blau clar. Quan entrem a dins hi trobem un portàtil vell, unes llaunes de coca-cola i unes madalenes.

-Mare meva, crec que algú viu aquí!-

Dic tornant a sortir fora.

-Ei! On vas?- Em pregunta el meu germà.

-No ens podem quedar aquí, que passaria si vingues el propietari de l’ordinador?-

-Que pasa amb el propietari de l’ordinador?- Ens interromp una veu masculina.

Ens girem.

-Isaac?- Pregunto sorpresa.

-Raquel!-

-Es teu això d’aquí dins?-

-Si, però si us molesta ho trec. No sabia que pertanyia algú aquesta caseta.-

-No! no! Tranqui, només veniem aquí de petits, i ara voliem venir a veure-la.-

Li somric. Perquè? No ho se.

-He-hem… no em presentaràs el teu… d’això, novio?-

-Q-Que? No! no és el meu novio, Albert. Ja estàs altre vegada?-

Em somriu.

-Em dic Isaac, sóc nou des de fa molt poc… de fet avui és el primer dia que vaig a l’institut. La Raquel m’ha ensenyat l’institut… Tu ets el seu germà?-

-Si, jo mateix. T’ha explicat gaire mentides de mi?-

L’Isaac somriu.

Ens cadem tots callats. Hem entrat a la caseta, però com que som tots molt grans i la caseta molt petita estem mig ajupits, i les nostres cames es toquen, jo m’arrapo a l’Albert, no suporto el contacte amb la pell de l’Isaac.

Perquè sento aquestes papallones?

-Si no us importa me’n vaig al bar, vull una cervesa. Voleu alguna cosa?-

-Jo no, merci.- Respon l’Isaac.

-Jo, tampoc…  - Dubto, no se si em vull quedar sola amb l’Isaac.

Però no tenim gaire temps per estar sols perquè em truquen.

A la pantalla hi veig URI, EL GUAPO

Surto fora la caseta per parlar.

-Hola?-

-Raquel! Mira, et truco perquè et dec una disculpa. Avans m’he passat, i no suporto estar enfadat amb tu. Vols que quedem? Així parlem.-

-… Si, es clar… a on?-

Estic contenta, jo tampoc podia treure’m del cap a l’Oriol, a més vull marxar.

-Que et sembla a la plaça independència d’aquí… quinze minuts?-

-Perfecte! Allà estaré.-

Un capítol molt soso!
No estic inspirada... A veure si aquest nadal trobo algú que m'inspiri! xD!

Bon Nadal! (per si no torno a escriure)

!!!!!!!!!!

IEP!
ja he fet un nou blog!
Espero que us agradi.

http://testimoaquestessetlletres.blogspot.com.es/

5è Capítol

Sóc a casa amb els peus recolzats a la paret, estic així del de que he arribat.

moments abans:

-Oriol! Ja saps a que em refereixo. Perquè us heu barallat?-

Ara abaixa el cap i mira al terra. No m’agrada parlar-li així, però es que pot arribar a ser tant… no ho se, sempre agafant-s’ho tot tant en broma…

Al final em diu:

-Ens hem barallat per tu.-

-Que?-

-El que sents vale? Ens hem barallat per a tu, i ara deixa’m en pau.-

Es gira i tanca la porta darrera seu.

Ara al meu llit no puc parar de plorar.

Mai abans m’havia barallat amb ell, en canvi en menys de quatre hores les coses han canviat completament, i tot per culpa de l’Isaac…

L’Isaac, perquè em crida tant l’atenció? Encara que hagi dit això i li hagi fet mal a l’Oriol segueixo pensant que és bona persona, i no ho arribo a entendre, mai hagués dit que era capaç de fer alguna cosa així, tot i que de fet no el conec gens…

-Raqueeel!- La meva mare em treu dels meus pensaments

-Que, mare estic fent deures!-

-Es que tens visita!-

Bufo, ara no estic per visites.

-Mare, ara no puc digues que torni més tard.-

La mare no torna a respondre, i penso que la visita ja ha marxat, però al cap d’una estona truquen a la porta.

M’aixeco feixugament i m’asseco les llàgrimes. Obro la porta.

-Hola xampi…-

Em quedo sense paraules.

-ALBERT! Que fas aquí? quan has arrivat? Perquè no m’havies avisat?-

-Ei, ei, germeneta, tranquila! T’he vingut a veure, acabo d’arribar ara i et volia fer una sorpresa.-

L’Albert té quatre anys més que jo, hi havia anat a estudiar a Madrid.

Al final no em puc aguantar i em tiro als seus braços, la pena que sentia fa uns moments per dins desapareix uns instants.

-Ei! que m’aixafes!!- Em deixa a terra i em mira. - Has crescut ben bé dos pams i mig he!-

Somric.

-Un moment…- Ara fa cara de preocupat.

-Has plorat?-

Instintivament aparto la mirada, no vull que sapiga que ha passat.

s’asseu al meu llit arrestrant-me a mi també.

-Que ha passat?-

-Res, tranquil, era l’alagria de saber que has tornat.-

Li somric tímidament. Ell arrufa les celles. Se que no s’ha cregut res de res, em coneix massa.

Després d’una estona de lluita amb les mirades em rendeixo.

-D’acooord, si que ha passat alguna cosa, però ara no en vull parlar. Pot ser després t’ho explico.-

Ell sospira, però sap que no hi ha res a fer, si li vull explicar ja li explicaré quan estigui preparada.

-D’aquí res ja és el teu aniversari no? Si no m’aquivoco és diumenge!-

-Si!-

-I que faràs?-

-No ho se, segurament lo tipic, anar a fer un volt amb els amics.-

-Ai, parlant d’amics, com està l’Oriol? Si no recordo malament era el teu novio no?-

Em fa un cop de colze, però quan veu que no protesto ni ric es torna a posar seriós.

-És sobre ell? T’has enfadat amb ell?-

Els records em tornen a la memòria.

-Si… ell s’ha enfadat amb mi, no se ben bé perquè…-

-Ja, te’n recordes quan jo em vaig enfadar amb en Martí?-

-Albert! ara no vull sermons!-

-Vale, vale. El que et volia dir es que va ser una estupidesa, per la qual el vaig perdre per sempre.-

-Mare meva, quins ànims…-

-… El que realment vull dir és que has de parlar amb ell, no deixis que una simple baralla esguerri una amistat de tants anys.-

Em quedo callada, l’Albert té raó, però com li explico el que realment ha passat?