5è Capítol

Sóc a casa amb els peus recolzats a la paret, estic així del de que he arribat.

moments abans:

-Oriol! Ja saps a que em refereixo. Perquè us heu barallat?-

Ara abaixa el cap i mira al terra. No m’agrada parlar-li així, però es que pot arribar a ser tant… no ho se, sempre agafant-s’ho tot tant en broma…

Al final em diu:

-Ens hem barallat per tu.-

-Que?-

-El que sents vale? Ens hem barallat per a tu, i ara deixa’m en pau.-

Es gira i tanca la porta darrera seu.

Ara al meu llit no puc parar de plorar.

Mai abans m’havia barallat amb ell, en canvi en menys de quatre hores les coses han canviat completament, i tot per culpa de l’Isaac…

L’Isaac, perquè em crida tant l’atenció? Encara que hagi dit això i li hagi fet mal a l’Oriol segueixo pensant que és bona persona, i no ho arribo a entendre, mai hagués dit que era capaç de fer alguna cosa així, tot i que de fet no el conec gens…

-Raqueeel!- La meva mare em treu dels meus pensaments

-Que, mare estic fent deures!-

-Es que tens visita!-

Bufo, ara no estic per visites.

-Mare, ara no puc digues que torni més tard.-

La mare no torna a respondre, i penso que la visita ja ha marxat, però al cap d’una estona truquen a la porta.

M’aixeco feixugament i m’asseco les llàgrimes. Obro la porta.

-Hola xampi…-

Em quedo sense paraules.

-ALBERT! Que fas aquí? quan has arrivat? Perquè no m’havies avisat?-

-Ei, ei, germeneta, tranquila! T’he vingut a veure, acabo d’arribar ara i et volia fer una sorpresa.-

L’Albert té quatre anys més que jo, hi havia anat a estudiar a Madrid.

Al final no em puc aguantar i em tiro als seus braços, la pena que sentia fa uns moments per dins desapareix uns instants.

-Ei! que m’aixafes!!- Em deixa a terra i em mira. - Has crescut ben bé dos pams i mig he!-

Somric.

-Un moment…- Ara fa cara de preocupat.

-Has plorat?-

Instintivament aparto la mirada, no vull que sapiga que ha passat.

s’asseu al meu llit arrestrant-me a mi també.

-Que ha passat?-

-Res, tranquil, era l’alagria de saber que has tornat.-

Li somric tímidament. Ell arrufa les celles. Se que no s’ha cregut res de res, em coneix massa.

Després d’una estona de lluita amb les mirades em rendeixo.

-D’acooord, si que ha passat alguna cosa, però ara no en vull parlar. Pot ser després t’ho explico.-

Ell sospira, però sap que no hi ha res a fer, si li vull explicar ja li explicaré quan estigui preparada.

-D’aquí res ja és el teu aniversari no? Si no m’aquivoco és diumenge!-

-Si!-

-I que faràs?-

-No ho se, segurament lo tipic, anar a fer un volt amb els amics.-

-Ai, parlant d’amics, com està l’Oriol? Si no recordo malament era el teu novio no?-

Em fa un cop de colze, però quan veu que no protesto ni ric es torna a posar seriós.

-És sobre ell? T’has enfadat amb ell?-

Els records em tornen a la memòria.

-Si… ell s’ha enfadat amb mi, no se ben bé perquè…-

-Ja, te’n recordes quan jo em vaig enfadar amb en Martí?-

-Albert! ara no vull sermons!-

-Vale, vale. El que et volia dir es que va ser una estupidesa, per la qual el vaig perdre per sempre.-

-Mare meva, quins ànims…-

-… El que realment vull dir és que has de parlar amb ell, no deixis que una simple baralla esguerri una amistat de tants anys.-

Em quedo callada, l’Albert té raó, però com li explico el que realment ha passat?