8tè Capítol

Sento molt el retard. M'ha costat inspirar-me xD!
Ultimament he passat per un moment difícil, i quasi (repeteixo, quasi) me'n oblido d'escriure.
Però per fi avui he trobat una estona de tranquil·litat i he trobat inspiració. Espero que os continui agradant la història!

15/03/2014

-Quel!-

Em giro i veig a l’Oriol que corre cap a mi.

-Ei! Que tal?-

-Molt bé.- Dos petons.

-Feliçes vigilies! Ja saps que faràs?-

-No ho se… alguna idea?-

-Podries fer una festa de pijames, com quan teniem 10 anys!-

-Que? Ni t’ho imaginis.-

-Ja, ja ja! Si seria divertit!-

Jo li trec la llengüa.

-I tu faràs alguna cosa?-

-Jo?-

-Si, com que dimarts no vas fer res…-

-Ah! Ja. Bueno, la veritat és que esperava que tu fessis festa i jo pogués acoplar-me.-

-Idiota…-

Em somriu.

Encara té marca del cop de puny que li va fer a l’Isaac, però diu que no li fa mal.

No se que em passa, però avui he tornat a somiar amb ell.

-Ei! Ja hi tornes!!!-

-Que?-

-Que ja tornes a fer aquesta cara, de com si no t’entenguessis a tu mateixa.-

-Ah…- La veritat es que això és el que em passa. Penso.

-Passa alguna cosa?-

-La veritat… es el mateix somni de l’altre cop.-

-Aquell que no em vas voler explicar?-

-Oriol!-

-Vale, vale… Però passa alguna cosa estranya? No ho se, somies alguna cosa i l’endemà es fa realitat? Potser ets una endivina.-

- …-

- … O es que et despertes a l’armari, ets un vampir? Perquè després hauria d’anar em colònia d’all, i no és que em faci gaire gràcia…-

-Oriol! No és res d’això!-

Em somriu burleta.

Sempre que vol saber alguna cosa de mi i jo no li vull dir, es posa així. I al final, els dos sabem que li acabarè dient.

Així que decideixo dir-li ja. Així ja estarà fet.

-Somio amb l’Isaac.-

Es posa seriós de cop.

-Amb l’Isaac?-

-Si, però no em preguntis per que. No ho se.-

-Però… amb l’Isaac… no ho se, especifica més.-

-Ai, no ho se. No me’n recordo gaire dels somnis. Només tinc la sensació que he somiat amb ell.-

- … i quina sensació et dona, no ho se, t’agrada?-

-I jo que si… pot ser, una mica…- Abaixo el cap. No se per què no em sembla bé parlar d’aquest tema amb l’Oriol, i mira que sempre ens ho expliquem tot…

Ell es para en sec.

-Que passa? Et trobes bé?-

-Raquel, saps el que em va fer l’Isaac? Em va apallissar!-

-Si, ja ho se. Ho vaig veure amb els meus propis ulls, però… que vols dir?- L’Oriol m’intenta dir alguna cosa, però no puc entendre que li ha agafat tot de sobte.

Es posa una ma a la panxa, i després al cap.

-Raquel… crec que no em trobo gaire bé.-

El conec prou bé com per saber que m’està mentint. Tot i així m’acosto a ell i li poso la mà al front.

-No sembla que tinguis febre…-

-Esque només em fa mal la panxa… i el cap. Sobre tot on em va ferir l’Isaac.-

-Però no deies que ja no et feia mal?-

-Si, ja… es que m’ha vingut tot de cop…-

Jo sospiro. No se el que li passa, ni la raó d’aquesta comèdia. Però si vol fer-se el malalt, jo no sóc qui per dir-li que no.

-Vine, que et portaré amb ma mare, i que et faci el certificat per anar a casa.-

Ja ni li plantejo d’anar a l’infermeria, perquè després es veuria que realment no té res. I hauria de donar explicacións.

Ma mare està molt concentrada davant uns papers, i no se’n adona que som dins del despatx fins que tanco la porta.

-Ai, hola nois. Ho sento. Es que estic molt entretinguda mirant aquest informe sobre l’Isaac… que os passa?-

-És l’Oriol, no es troba gairebé.-

La meva mare es treu les ulleres i les deixa sobre la taula.

-Que et passa?-

-Em fa mal la panxa…-

-Ja heu anat a l’imfermeria? Pot ser que tinguin algun medicament.-

-Si ja hi hem anat.- Responc decidida.

-I que os han dit?-

-Que el mal de panxa és per culpa de un cop que… li va fer l’Isaac… Les, les infermeres diuen que el millor que pot fer és reposar.-

-D’acord. Donsc, vols anar a casa Oriol?-

-Si, senyoreta…-

-D’acord. Dons aprofita, i digues als teus pares, que els convoco per a dilluns que ve. És per parlar sobre la baralla. Tamé vindran els pares de l’Isaac.-

L’Oriol assenteix i surt per la porta. Jo l’estic a punt de seguir que la mare m’atura.

-Espera Raquel, vull parlar amb tu un moment.-

Jo m’assec davant seu.

-Veuras, Raquel…-

-Mama, si és per en Mauro, no et preucupis. Vaig exegerar molt, i et demano perdó. Tenia la regla, i ja saps com em posa.- L’interrompo avans que pugui acabar.

-M’alegra que hagi quedat enrrera. Però no era d’això del que et volia parlar. Saps aquests papers?- Assenyala els papers que llegia quan hem entrat. -Són l’expedient de l’Isaac.-

Jo me la miro estrenyada. Perquè em diu això?

-Es veu que la baralla amb l’Oriol no va ser la seva primera baralla.-

Jo poso uns ulls com unes taronjes.

-Que? S’ha barallat amb més gent?-

-Si, i amb vastanta. Vaig trucar ahir als seus pares… Jo no hauria d’explicar-te això, al cap i a la fi és privat i confidencial.- Sospira profundament. -Només et damano que tinguis cuidado amb ell, tu i tots els teus amics. Tot i que ja ha quedat avisat. Si torna a fer mal algú o comet el més mínim error, serà expulsat permanentment.-