9è Capítol

Em quedo pensativa durant les tres següents hores… que l’Isaac sigui tant perillós, no me’n se avenir.

Tot i que es clar. També s’ha de contar que qui m’ho ha dit ha estat la meva mare… i ella sempre exagera.

-Raquel!- Em giro cap a la dreta. És en Mauro que em crida. -On és l’Oriol?-

-Es trobava malament… ha volgut marxar.-

-Osti…-

-Mauro i Raquel. Si us plau, ja parlareu a l’hora del pati.- Diu la professora.

Quan sona el timbre, no em puc ni aixecar de la cadira que l’Isaac se m’acosta.

-Hola!- Em diu somrient.

No he parlat amb ell des de que ens vam trobar a la caseta.

-Hola…-

-Puc parlar amb tu? Fa temps que ho vull fer, però… vueno, ara no bé al cas. El que passa es que… m’agradaria explicar-me per el que va passar entre l’Oriol i jo, i que em perdonèssis.-

-Que?- Responc estranyada. -No representa que això li has de dir a l’Oriol? No o se… al cap i a la fi, és ell qui encara té els morats.-

-Si… però… si vols que sigui sencer, no m’himporta si té o no té morats. El que vull es que no em miris com si fos els dolent.-

Jo bufo en senyal de desesperació i m’aixeco.

-Vas pegar al meu millor amic. Com vols que no et miri així?-

Començo a recollir les coses. Encara que la meva mare pugui ser una exegerada aquest cop penso fer-li cas. M’haig d’allunyar d’ell… només s’ha de mirar el que li va fer a l’Oriol… no?

-Si… això es el que et vull explicar…- Em diu amb veu tant i tant fluixa que em costa sentir-lo.

Però jo ja he recollit les coses i em disposo a sortir de la classe.

-Va… Raquel!- M’agafa d’un canell i em frena en sec.

Em giro a poc a poc. No me n’he adonar, ara no queda ningú a la classe a part de nosaltres dos.

Em començo a preucupar.

Ell quan veu la meva expressió a la cara em deixa anar de cop com si s’hagués cremat.

Emprenyat fa una patada a una cadira que cau a terra uns metres d’on era.

Ell surt de la classe.

Jo el segueixo.

-Espera… Isaac…-

Ell es gira bruscament i ofego un crit.

Però quan el miro bé me’n adono que té els ulls negats de llàgrimes.

La meva cara de por canvia de seguida per la de preucupació, i m’acosto cap a ell.

-Isaac…-

Aixeco la mà cap a la seva cara, i ell per un instant m’intenta parar agafant-me del canell. Però al final es rendeix i m’abraça.

-Ho sento…- Diu quan per fi ens deixem anar.

S’asseca les llàgrimes de la cara i em somriu.

-T’he mullat la samarreta.- Em miro a l’ombro on moments avans hi tenia enfonsada la cara, hi han rastres d’aigua.

-No et preucupis.-

Mussito tant fluixet que dubto que em senti.

Ens quedem uns minuts sense saber que dir. Cadascú pensa en les seves coses…

Al final sóc jo qui decideixo dir algu.

-Hauriem d’anar al pati. Sinò començarà la classe següent i no haurem pogut esmorzar.-

-Tens raó…-

Sortim del passadís, però és massa tard. El conserge ja ha tancat les portes del pavelló, i ara no podem sortir fins que soni el timbre. Podriem cridar, però cap dels dos té ganes de fer-ho.

Ens seiem recolzats a la paret i començem a menjar.

Un nou silenci ens torna a invaïr, i aquest cop és ell qui el trenca.

-La meva tia es va morir quan tenia 8 anys.-

Em giro per mirar-lo.

-Erem com carn i ungla… - Fa un petit sospir. -O això és el que jo em pensava. Resulta que s’aprofitava de mi…-

-Que vols dir?- Pregunto tant suaument com sóc capaç.

-La meva tia era bipolar, estàva boja.- Apreta la mandívola durant uns instants, després continua.

-Es tallava les benes, crec que la van haver d’ngressar uns 50 cops a la seva vida. Però… des de que vaig néixer, em va començar a convèncer de que jo havia de fer el mateix, que erem iguals, i que si feia el que em deia seria més feliç… jo era molt vergonyós, i era “marginat” a l’escola, no tenia amics i se’n reien de mi… jo… vaig començar a fer-li cas.-

No puc evitar aguantar la respiració.

-El que realment li passava a la meva tia, era que veia que no li cadaven gaires anys, i es volia convençer que no se n’aniria sola. Mai em va estimar. Només volia que me n’anés a la tumba amb ella.-

-Et- Empasso saliva. -Et vas tallar…?-

-No, per sort. Però em vaig trencar la cama 4 cops seguits, per tirar-me de dalt del taulat. Els meus pares no sabien el que em passava, jo els hi deia que em trencava el peu jugant a futbol. La meva tia em va convèncer que els que estaven bojos eren els meus amics, i no pas que era jo el que m’hi estava tornant. Vaig començar a fer gamberrades… un cop vaig calar foc al cabell d’una nena, un altre cop vaig trencar-li un braç a un nen… tots em tenien por, i tot per culpa de la meva tia.

Quan va morir jo tenia 14 anys, i quasi estàva boig. Ja pensava com la meva tia, tenia instints… assasins. La meva idea era… matar als meus pares i marxar.-

Es queda callat una estona.

-Els meus pares van trobar una carta escrita a la meva tia, en que li explicava el meu pla, cada setmana li escrivia una carta i la portava al cementíri.

Els meus pares em van portar a un internat, i a dos psicòlegs professionals.

A poc a poc vaig anar trobant el sentit comú, i vaig tornar a ser qui realment era. Però quan em van tornar a ingressar a l’escola que anava abans, va ser un caos, els nens i nenes estàven horroritzats, i els seus pares es queixaven a totes hores al director. Tothom em miràva amb por. Inclús els meus pares. Es per això que vaig decidir venir aquí. Volia oblidar-ho tot, començar una nova vida… però l’Oriol…-

-No continuis.- Dic amb la veu trencada. No me n’he adonat, però fa estona que ploro.

-Raquel…- Però no pot continuar que sona el timbre. Jo intento assecar-me les llàgrimes sense èxit.

Ens aixaquem i ens apartem a un racó, jo amb l’esquena contra la paret i ell tapant-me, així la gent que comença a entrar no pot veure que estic plorant.

Aixeco el cap i el miro els ulls.

-Isaac, ho sento molt.- Xiuxiuejo.

Ell s’apropa més a mi.

Els meus llavis estant tant aprop seu que puc notar la seva escalfor, la seva exitació, el seu nerviosisme.

La seva por.
M'acosto una mica més cap a ell. 
Ell igual.
Fins que els nostres llavis es toquen, i ens fonem en un petó càlid.

Un cop a casa no puc parar de pensar en aquest petó. Cada cop que torno a viure aquest moment en que els nostres llavis es toquen, sento unes papallones a la panxa.
Miro al mòbil. He quedat amb ell a les 6, encara són les 4, com pot ser? Si fa una eternitat que sóc aquí estirada al llit 

Al final decideixo trucar a l’Oriol per veure si així em distrec i faig passar el temps més ràpidament.

Ja sembla més animat.

-Ei, hola!-

-Hola…- Em respon. -Escolta, et vull confessar una cosa. Podem quedar?-

-Si, es clar.- I penjo.

Quantes confessions avui!

Que em voldrà dir?